11 marzo 2008

8 de marzo, jornada de reflexión

Circulo por la autopista camino de Berga donde he quedado para escalar con unos amigos.
De manera inconsciente, el pie ejerce un poco menos de presión sobre el acelerador tratando relentizar y aprovechar al máximo este tramo en el que la visión del perfil de Montserrat me acompaña. Como siempre, esta montaña ejerce su magnetismo. No puedo evitar mirar de reojo y adivinar conocidas siluetas en su perfil.
Cuantas líneas fascinantes que me atraen inexplicablemente, aún sabiendo que no poseo las cualidades necesarias para enfrentarme a ellas.
Cuantas vivencias, cuantos sueños y proyectos, algunos llevados a la realidad con éxito y otros no, personas, rincones, imágenes grabadas en la retina que perduran con el paso de los años.
Lugares en los que me podría quedar horas y horas sin hacer nada, sólo estar allí, renovando energía. También en algunos sitios (los menos), sin poder explicar los motivos, no me siento bien, y me producen inquietud.
Pensando en ese mal rollo, divago hacia otro, que es el que me produce lo mal que "me veo" escalando desde hace tiempo, bien bien un año. Puede que el principal motivo sea falta de contacto con la roca. También creo que la opción que he escogido de escalar "vías de placer", y el haber dejado de hacer deportiva son culpables de esa falta de rábia para apretar en un momento dado. ¿Hay algo más?...pues yo creo que si, pero no soy capaz de destilar el ingrediente que falta en el elixir de la fluidez del movimiento y la magia de la ingravidez.

A todo esto, hace rato que Montserrat ha quedado atrás, llego al punto de encuentro, y disfruto de una agradable jornada en muy buena compañía. El lugar que no conocía, es bonito, tranquilo, y acogedor. Las vias también me parecen bonitas y recomendables...la magia sigue sin fluir...seguiremos probando.

algunas fotos:







Sobre otras reflexiones que son motivo del nombre que le dan a la jornada, desgraciadamente no puedo hacer ninguna. Ojalá por parte de los que se presentan hubiese una aportación de ideas, propuestas, comportamientos, etc suficientemente rica y creativa como para hacerme tener dudas.

6 comentarios:

  1. Suposo q és lo normal, que si escalas vies "de plaer", no apretis... però tampoc passa res, no? i la solució crec que és senzilla, si de veritat t'importa molt el fet de no apretar la solució és anar a fer esportiva, no?. A mi em passa com tu, a part d'altres circumstàncies que ara no venen al cas, però el que penso que em passa a mi és q no apreto pq l'esportiva no em motiva prou. En tot cas lo xulo és poder continuar escalant. Jo amb això ja em conformo! :-)
    Ànimsssss!!!!

    ResponderEliminar
  2. Curiosa reflexió, però no sé si és bo anar al Malpàs després de desitjar Montserrat !

    I quan et veus penjat en una d'aquelles llargues arestes montserratines, trobar-te de cop al Malpàs, què vols que et digui, però segur que no t'ajuda a millorar la sensació !

    ResponderEliminar
  3. Lai, ja tens raó, es normal i no pasa res, tot i que suposo que no ho he acabat de digerir.Imagino que si, que em falta motivació pels punts vermells. La veritat es que ben content que estic que lo poc que vaig fent ho gaudeixo molt.

    Gatsaule, desitjar Montserrat es algo perenne i que s'accentua amb la seva visió, però realment volia anar on vaig anar i vaig gaudir molt, amb independencia de que jo "no m'acabi d'agradar" escalant.
    De fet, son dos llocs amb certa similitud pel tipus de roca. Per cert, que hi hà una pedalada que te molt bona pinta, suposo que ja la tens clitxada.

    salu2
    flx

    ResponderEliminar
  4. Flx, tot i la meva curta trajectòria d'escaladora, les teves paraules no em venen de nou. Jo, després de molt reflexionar-hi i escoltar vàries opinions, crec que a vegades passem per diferents moments, en l'escalada i en la nostra vida. L'escalada influeix en com abordem la vida, però la nostra vida també influeix en la nostra escalada. És a dir, que he arribat a la conclusió que quan hi ha quelcom que no acaba de fluir a la nostra vida i que ens preocupa, sovint trobem falta de fluidesa en la nostra escalada... en els nostres moviments, en la nostra manera d'abordar les pors que sorgeixen, en la nostra manera de gaudir-ne... I no passa res, l'important és seguir escalant i seguir disfrutant de fer-ho, encara que no sigui com ho soliem fer. Però això no vol dir que mai més tornarem a escalar com abans, simplement que el moment present ens demana que sigui així. Potser en un futur, ens demanarà que sigui d'altra manera, i l'important és que ens n'adonem i escalem segons ens demani la nostra felicitat.

    No sé si t'he pogut ajudar massa...

    I... preciós l'escrit de tots els sentiments que t'afloren quan veus Montserrat... i una sort sentir-los... i no deixar-los de sentir mai, per temps que passi...

    Ànims!!

    ResponderEliminar
  5. Gracies pels ànims Raquel, es ben cert que tot està lligat i hi hà una relació causa-efecte, el tema es anar fent i de cop i volta un dia o altre torna la magia, m'es ben igual que sigui igual que abans o no. El tema es anar fent, pasant ho bé.

    ResponderEliminar
  6. Hola Felix,

    realment fa reflexionar el teu escrit ;-))
    sovint em pregunto perque escalo.. perque normalment mai estic massa satisfeta en com m'hi sento...
    la diferencia entre el que crec que hauria de sentir i el que sento sempre es masa diferent...
    (no se potser soc massa exigent o el mirall on em miro es nomes un somni ) ...
    però si bé al principi això em suposava una font constant de .... Mal rollo.. ara deixo que flueixi tota la resta que m'aporta l'escalada que m'omple moltissim: els companys, la sol.litud de la paret, la muntanya, l'aprendre, els reptes...ufff n'hi ha un munt

    això... quenose si t'he ajudat gaire ...pero a seguir disfrutant!!

    i algun dia ..ben be el que dius la magia arribarà!!

    una abraçada ..ben forta...
    (gràcies a tu ;-)))

    ResponderEliminar

¿como lo ves?